Periodismo

Incapaç d’arrelar

Inauguro aquest bloc just quan acabo de tancar una etapa molt important a la meva vida. He acabat periodisme i surto al món professional però, no ens enganyem, ho faig en el pitjor moment possible.

No sóc pessimista perquè, per sobre de tot, crec en mi mateixa, però és inevitable que em faci la típica pregunta: I ara, què faig amb la meva vida? Quines són les meves opcions i quina vull triar realment? Necessito un marge de temps, perquè no és una decisió senzilla. Com diu la Karma Peiró,

Això és com quan deixes una parella: has de prendre distàncies, trobar-te sola un temps, veure el bosc sencer, què s’està fent per diferents parts i després triar.

Doncs jo vull volar, voltar pel món i trobar oportunitats, sí, però sobretot vull trobar-me a mí mateixa. Sigui com  sigui, i a diferència dels que somien amb no haver de marxar mai a viure fora, no vull quedar-me aquí.

Porto des dels 14 anys volant, apareixent i desapareixent en diferents parts d’aquesta península, i ara el meu cos s’ha acostumat a aquest ritme: ja no puc viure en una ciutat sense asfixiar-me. Al principi, pensava que només necessitava veure l’Atlàntic, que tota la meva angoixa era una conseqüència de la “morriña” i prou. Però resulta que no. He comprovat que quant més passa el temps, més sensació de putrefacció em transmet una ciutat. La seva gent, els seus carrers, les seves tardors i hiverns es tornen malaltissos, contaminants, i tinc por que em surtin arrels i es quedin pegades en aquesta terra per sempre. En aquesta, o en qualsevol altra.

Vull marxar i marxaré. El problema és que m’agradaria, algun dia, trobar una certa estabilitat, i en aquests moments això em sembla impossible. De fet, m’agradaria trobar-la de mica en mica, en moments puntuals, però no tan fugaços com els que he viscut fins ara. I la gent no ho entén, això. Perquè a ells potser els costa obrir-se o acabar d’acostumar-se a un país, a una ciutat, a una gent, però finalment ho aconsegueixen. Jo, en canvi, arribo amb força però sóc incapaç d’arrelar. I, en el fons, és perquè una part de mi no vol fer-ho. Tinc 21 anys, tota una vida per davant i tot un món per descobrir.

Advertisements

Deixar unha resposta

introduce os teu datos ou preme nunha das iconas:

Logotipo de WordPress.com

Estás a comentar desde a túa conta de WordPress.com. Sair / Cambiar )

Twitter picture

Estás a comentar desde a túa conta de Twitter. Sair / Cambiar )

Facebook photo

Estás a comentar desde a túa conta de Facebook. Sair / Cambiar )

Google+ photo

Estás a comentar desde a túa conta de Google+. Sair / Cambiar )

Conectando a %s